Entrenar la voluntat d'un poble

Artur Mas: “Abans de convocar el referèndum cal intentar construir a Catalunya la màxima majoria possible per tal que, una vegada convocada aquesta consulta o aquest referèndum surti el major vot possible a favor del sí. Això és legítim, no?”. Després fa una analogia amb un partit de futbol on un dels equips renuncia a entrenar-se (on aquest equip seria suposadament el format pels partidaris del sí).

Crec que aquesta línia lògica és perillosa i no del tot sòlida. Si l’argument principal dels partits pro-consulta (i de CiU en particular) és que per un principi democràtic cal que la voluntat d’un poble s'expressi, com és que cal entrenar-la en una direcció si el que ens interessa realment és simplement el dret d’aquest poble a expressar la seva preferència sobre el model d’organització territorial? No veieu una certa debilitat en l’argument?

El vot prestat a CiU

CiU es presenta a les properes eleccions esgrimint la voluntat d’un poble. Habitual costum el dels convergents de confondre els seus anhels amb els de la ciutadania. Però això és cosa sabuda. El més greu, segurament, en aquestes eleccions és el vot prestat que molts independentistes i molts catalans emprenyats donen a Convergència. Tots ells cedeixen el seu vot per mostrar el seu enuig vers la crisi, vers Madrid o vers el món. La dreta catalana ha sabut capitalitzar aquest desencís encertadament. Però el dia que el projecte d’Artur Mas arribi a la fi, sense els resultats esperats molt probablement, què faran aquests ciutadans quan els retornin aquest vot rebregat, suat i ja sense utilitat? Costa de creure que CiU no sucumbeixi a les mels del pacte amb Madrid i faci un bon ús d’aquest vot prestat per tants catalans.

El sobtat independentisme de CiU

Només cal fixar la vista una mica enrere o visitar l’hemeroteca d’algun diari, per recordar que CiU mai ha estat un partit independentista. Durant anys han fet de la política del ‘peix al cove’ la seva forma de ser identitària. Els continus pactes amb el partit de torn governant a Madrid han estat un continu, que ha desesperat les aspiracions nacionals catalanes. Tan és així, que el maig d’aquest any, el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, advertia de què “la independència ni interessa ni convé a Catalunya”. Tot afegint que si CiU es feia independentista –per tant, entenem que no ho era- perdria les eleccions.

Ens trobem, doncs, amb un canvi sobtat d’ideologia. Quelcom que pot ser natural en qualsevol partit. Però venint d’algú aficionat a prioritzar un peix al cistell que dos a l’horitzó, fa sospitar.

BCN – BXL - NYC

Les primeres reaccions després de les eleccions basques deixen entreveure que el govern espanyol continua sense voler entendre res i que després del 25N continuarà donant l’esquena a Catalunya. L’equació és senzilla: treu rèdit de la confrontació (el "Galícia paga,Catalunya demana" de Feijoó ha obtingut majoria absoluta) i qualsevol intent de diàleg o entesa no casa ni amb la seva cultura democràtica ni amb la seva vocació espanyolitzadora.

Amb el govern Rajoy immutable, la partida es jugarà a nivell català i internacional. A casa nostra, per consolidar una majoria nacional àmplia, i a Europa i el món, per obtenir suport i, si fos possible, tutela. Si es guanyen aquestes dues partides –de dimensions colossals, per cert-, la tercera pot resultar intranscendent. La conjunció de voluntat popular i legitimitat internacional és, al capdavall, l’única via possible cap a la independència.

Massa tard per fer els deures

L’Estat espanyol -o govern central de torn- ho ha tingut molt fàcil en les darreres dècades per evitar un trencament amb Catalunya. Ara, els deures que no ha fet semblen, de cop, inassequibles, però si els haguessin portat al dia des de la Transició segurament avui no veuríem tantes estelades als balcons de mitja Catalunya.  

De ben segur que només una minoria de la població catalana votaria Sí a la independència si: 

- Es respectessin els drets lingüístics i la política educativa

- Catalunya rebés les inversions pactades -amb la disposició addicional tercera n’hi hauria prou per calmar els ànims-

- El Senat fos una càmera territorial amb competències reals

- Es permetés que les seleccions catalanes competissin

Res d’això s’ha fet i ara s’exigeix a Madrid un pacte fiscal o la independència.

No volies sopa? Doncs té dues tasses.

Espanyolitzar, per a què?

Fa uns dies el ministre Wert va admetre amb orgull que el seu objectiu era espanyolitzar els alumnes catalans. L’argument intel·lectual de l’afirmació era el següent: hi havia certa evidència (?) que apuntava a que la deriva que havia pres el sistema educatiu català en els últims lustres era la causant de l’increment del sentiment independentista. Per aquest motiu, segons ell, es tractava de “proporcionar una educació amb la qual els nens catalans se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”. 

D’alguna manera això assumeix que amb un reforçament de les identitats duals s'aturaria el creixement de ciutadans favorables a la independència. No obstant, una mirada ràpida als darrers quatre baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió reflecteix que el context actual sembla haver fet créixer la posició favorable a la independència especialment entre els votants d’identitat dual.