A mi no m'hi trobareu

Un dia vaig llegir un article en què s’explicava que a Espanya, les afinitats polítiques s’exercien amb un fanatisme i una visceralitat heretades del vincle emocional que les generacions passades van tenir, a favor o en contra, del catolicisme. Mentre les esglésies es buiden, la tesi és que les persones han trobat en els partits polítics i en les ideologies el nou element per abocar-hi l’odi cap als altres, l’odi cap a aquells que no són dels nostres.

A mi no m’hi trobareu, de veritat. Si fins i tot en el món del futbol hem après a felicitar el rival i a ser respectuosos, com pot ser que en la política això no succeeixi ?! No m’atreveixo a posar-ne exemples, perquè si no en poso un de dretes i un d’esquerres, l’odi ja s’abraonarà contra mi. Ho veieu...? Jo passo...

So de timbals per anunciar adveniments

El darrer vídeopromocional de les CUP porta com a banda sonora original el repic d’uns timbals. Melodia inquietant que sembla anunciar l’adveniment d’alguna cosa important. Sembla que la seva estrategia és fer ressò sobre la seva possible entrada al Parlament. Les darreres enquestes han començat a donar-los presència a la cambra catalana, cosa que no passava fa unes setmanes. El cert és que existeix una certa remor, auscultant la veu d’amics i coneguts i, sobretot, la de les xarxes socials, sobre la possible arribada de les CUP a l’alta política. Com ho fou l’entrada de C’s i SI en el seu dia, pot ser una bona oportunitat per fer entrar aire fresc. I reafirmar la poca vigència del model de partit tradicional. Els de “tota la vida” farien bé d’estudiar-se aquest fet i posar les seves barbes a remullar. 

Disciplina de vot, llibertat de paraula

"No trabajo para el presidente, ni para ti, trabajo para la gente de Idaho", etziba el senador Carrick a Josh Lyman en un capítol de The West Wing. El principi sagrat de la disciplina de vot, l’arrelament a la poltrona o la por a represàlies fan quasi impensable una frase similar a casa nostra.

Al nostre sistema polític no existeix la cultura de la llibertat de vot a les cambres parlamentàries. Són comptats els casos de diputats que es desmarquin de la línia oficial del seu partit tot i que suposi xocar contra l’interès dels seus electors.

Sí que és una pràctica habitual, en canvi, la llibertat de paraula: les promeses a l’aire, les declaracions i contradeclaracions, la crítica fàcil, la demagògia. Perquè a les paraules, ningú les fiscalitza. Heus aquí el distanciament de la gent cap a la política.

Durmiendo con su enemigo

Aquest no és únicament el títol en espanyol d’una pel·lícula protagonitzada per Júlia Roberts, sinó també la sensació que ha de tenir tot militant del PSC, sobretot en campanya.

Pena, ràbia i darrerament compassió són els sentiments que em desperta el partit dels socialistes catalans, per on han passat –i alguns encara hi són atrapats- polítics de la talla de Maragall, Nadal, Reventós o Castells. Em nego a acceptar que a Ferraz no siguin conscients que cada cop que un dirigent del PSOE obre la boca li resta vots a Pere Navarro. També ho saben a Nicaragua, on comencen a veure que com a filial del PSOE mai més seran una força majoritària.

Seria preciós que fossin federalistes, però no només de boca. A Catalunya arrasarien. Però aquesta paraula, tangible a tants països, a casa nostra és una autèntica quimera.

Fotos del futur

El president Mas haurà estat el nostre particular Thomas Jefferson i el guardarem embalsamat al costat de Josep Guardiola. L’odi visceral entre les esquerres i les dretes s’acabarà –la superioritat moral de les primeres respecte de les segones, també- perquè finalment haurem vist que el capital/isme no hi entén, en el fons, d’ideologies ni de partits.

El PSC es desintegrarà, existirà un Govern Recoder (dedicat a un periodista que es diu Quim, que no és famós i que no li fa falta ser-ho) i després arribarà un Govern Herrera. ERC continuarà tenint la clau del Govern, i quan tres dirigents republicans es quedin sols en una habitació s’escindiran els uns dels altres, per allò de conservar la tradició. El PP i C’s defensaran un referèndum per tornar a Espanya, però amb prou feines mobilitzaran quatre gats cada 12 d’octubre.

Al míting per la N-II

Rajoy vindrà a Girona el 18N per un míting. Per què no s’atreveix a agafar la N-II? Val per a tots els candidats. N’hauran sentit a parlar –alguna promesa, suposo- però dubto que coneguin de primera mà el pa que s’hi dóna. Podrien quedar retinguts en una cua o circular a pas de tortuga rere una filera inacabable de camions. Això sempre que no quedin directament aturats per un accident, que cada dia n’hi ha. Veurien imatges que pensaven de temps passats: trams en obres, mala senyalització, incorporacions perilloses i un sol carril per banda. Els recomano però que si plou gaire i és de nit es quedin a casa que és molt perillós. Ah, i que procurin no rebentar la roda que depèn d’on no hi ha voral. I una xifra demolidora: 19 morts a l’any. Sí, una vergonya.

Descriptolàndia o la terra de la descripció

A Catalunya mai no n’hem dit “espanyol”, de la llengua castellana. No sé de cert si és per:

A)    No ens volem empastifar la boca amb aquesta paraula, tacada com totes les de la seva família (talment com quan, encara ara i de forma retrògrada, la gent no sap dir altra cosa que “Estat espanyol” per referir-se a Es... a Es... Perdoneu-me, és que no m’hi atreveixo! Ja m’enteneu: “the E word”, com dirien els anglosaxons i segurament l’Albert;)

B)    Volem reivindicar que a Espanya hi ha més llengües que el castellà (volem evitar l’efecte sinecdòquic, per dir-ho ras i català;-)

C)    Una combinació d'A i B

Si al final Catalunya s’independitza, crec que tots plegats ens desacomplexarem. Les paraules s’alliberaran, deixaran d’ hiperconnotar i tornaran allà on sempre haurien d’haver estat: a Descriptolàndia, o la terra de la descripció.  

Que en sóc de burro!

Confio que la brometa de la majoria qualificada no ens porti a fer el ridícul més gran de la nostra història, com a poble. Després de vulnerar les lleis espanyoles, d’internacionalitzar el “conflicte” i de fer un referèndum il·legal en nom de la democràcia en el sentit més pur ... després de tot això ens farem l’harakiri antidemocràtic a nosaltres mateixos? –es pot fer a algú altre, un harakiri?-. Per què el manteniment del status quo pot tirar endavant encara que una majoria pensi i voti el contrari? Dividida com ho està Catalunya (i per cert: desdramatitzem això d’una vegada, que aquí no matarem ningú, la gent s’aixecarà el dia següent com sempre i punt), a sobre no farem cas de la majoria? Per què? Ah, sí, perquè a Europa diuen que cal fer-ho així, que en sóc de burro!

Quan siguem normals

Quan Catalunya sigui independent, l’educació pública podrà ser normal. Vull dir que no haurà de ser cap eina de catalanització ni de normalització de res ni de ningú, perquè entenc que ja serem, per fi, normals. A molta gent us costarà d’entendre, ho sé. Tants anys dient-vos que no sou “normals”, de cop no us puc demanar que us hi comporteu. Això només ho puc demanar als intel·lectuals que escriuen aquest bloc, perquè són gent que forma part de les elits del país des que el professor Cagarro de la Universitat Porquins els va alliçonar. Quan Catalunya sigui independent, l’educació serà per educar, sense escafandre ni res. Això si és que hem sabut fer un país una miqueta millor que Hispània, és clar. No descarto que acabem fent la mateixa merda però a l’inrevés, que també és molt típic català.

Entrenar la voluntat d'un poble

Artur Mas: “Abans de convocar el referèndum cal intentar construir a Catalunya la màxima majoria possible per tal que, una vegada convocada aquesta consulta o aquest referèndum surti el major vot possible a favor del sí. Això és legítim, no?”. Després fa una analogia amb un partit de futbol on un dels equips renuncia a entrenar-se (on aquest equip seria suposadament el format pels partidaris del sí).

Crec que aquesta línia lògica és perillosa i no del tot sòlida. Si l’argument principal dels partits pro-consulta (i de CiU en particular) és que per un principi democràtic cal que la voluntat d’un poble s'expressi, com és que cal entrenar-la en una direcció si el que ens interessa realment és simplement el dret d’aquest poble a expressar la seva preferència sobre el model d’organització territorial? No veieu una certa debilitat en l’argument?

El vot prestat a CiU

CiU es presenta a les properes eleccions esgrimint la voluntat d’un poble. Habitual costum el dels convergents de confondre els seus anhels amb els de la ciutadania. Però això és cosa sabuda. El més greu, segurament, en aquestes eleccions és el vot prestat que molts independentistes i molts catalans emprenyats donen a Convergència. Tots ells cedeixen el seu vot per mostrar el seu enuig vers la crisi, vers Madrid o vers el món. La dreta catalana ha sabut capitalitzar aquest desencís encertadament. Però el dia que el projecte d’Artur Mas arribi a la fi, sense els resultats esperats molt probablement, què faran aquests ciutadans quan els retornin aquest vot rebregat, suat i ja sense utilitat? Costa de creure que CiU no sucumbeixi a les mels del pacte amb Madrid i faci un bon ús d’aquest vot prestat per tants catalans.

La depressió postindependència

La depressió postindependència serà bestial, us he d’avisar. Les vides de les persones no canviaran gaire, per no dir gens, i la crisi del sistema polític partidista rebrotarà amb força. Descobrirem que, lluny de ser lliures, som presoners d’uns altres polítics –perdoneu la demagògia en aquest punt. Si hem fet les coses bé i hem construït un Estat com Déu mana, l’ús del català al carrer no millorarà –fins i tot el contrari, continuarà retrocedint una miqueta. Els filòlegs, doncs, tristos.  Molts radicals viuran sota un pont ideològic i potser es faran ocupes ... potser la classe mitjana en general s’abonarà al moviment okupa, per necessitat –no com els okupes originals, vull dir. Com que edificaran un mur a Les Cases d’Alcanar –el Mur d’Alcanar, doncs-, jo mateix enyoraré poder tornar a Espanya. I si ens quedem sense Barça-Madrid, llavors...

Radicals a la intempèrie

Estic trist. He detectat gent, a qui considerava independentistes, que en realitat són adolescents ideològics. Els molesta veure’s, de cop, a la centralitat, barrejats amb les masses. És com quan, després d’haver-lo descobert ells i quatre gats més, aquell grup de música es va fer famós i llavors, és clar, es va tornar “comercial” i va deixar de ser “autèntic”. Amb l’independentisme aquest fenomen també s’està donant. 

La independència deixarà molts radicals a la intempèrie ideològica i farà fer el ridícul a molta gent, em temo. D’altres, per exemple, no podran suportar que sigui el president Mas qui ens hi porti. Aquest odi esquerra-dreta, tan primari i tan allunyat de les forces reals que governen els països (capitals i mercats vs. gent), és la pitjor herència que ens hauran deixat els 300 de convivència –o va ser supervivència?- amb Espanya.

Quan Catalunya sigui independent...

Quan Catalunya sigui un país independent…el temps de TV3 continuarà mostrant el mapa dels Països Catalans? TV3 es continuarà dient TV3, o es convertirà en TV1? El catalanisme polític desapareixerà? I el famós eix o clivella nacional de la política catalana, també?

De qui ens queixarem si Madrid ja no hi serà? Barcelona serà tan centralista com ho és Madrid? Acceptarem un referèndum d’independència de la Vall d’Aran, si surten 2.000 a manifestar-se a Viella?

L’ultracorrecció de la llengua catalana s’acabarà? I el dialectòleg que tot catalanoparlant porta a dins, també? El Barça deixarà de ser més que un club? Acceptarem les llengües de Catalunya en règim d’igualtat, tal com ho reclamàvem a aquella Espanya plural...?

Sobretot: com omplirem les hores de conversa i d’utopia, si ens la treuen? Massa gent se sentirà òrfena de somnis, quan Catalunya sigui independent.

El sobtat independentisme de CiU

Només cal fixar la vista una mica enrere o visitar l’hemeroteca d’algun diari, per recordar que CiU mai ha estat un partit independentista. Durant anys han fet de la política del ‘peix al cove’ la seva forma de ser identitària. Els continus pactes amb el partit de torn governant a Madrid han estat un continu, que ha desesperat les aspiracions nacionals catalanes. Tan és així, que el maig d’aquest any, el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, advertia de què “la independència ni interessa ni convé a Catalunya”. Tot afegint que si CiU es feia independentista –per tant, entenem que no ho era- perdria les eleccions.

Ens trobem, doncs, amb un canvi sobtat d’ideologia. Quelcom que pot ser natural en qualsevol partit. Però venint d’algú aficionat a prioritzar un peix al cistell que dos a l’horitzó, fa sospitar.