Fotos del futur

El president Mas haurà estat el nostre particular Thomas Jefferson i el guardarem embalsamat al costat de Josep Guardiola. L’odi visceral entre les esquerres i les dretes s’acabarà –la superioritat moral de les primeres respecte de les segones, també- perquè finalment haurem vist que el capital/isme no hi entén, en el fons, d’ideologies ni de partits.

El PSC es desintegrarà, existirà un Govern Recoder (dedicat a un periodista que es diu Quim, que no és famós i que no li fa falta ser-ho) i després arribarà un Govern Herrera. ERC continuarà tenint la clau del Govern, i quan tres dirigents republicans es quedin sols en una habitació s’escindiran els uns dels altres, per allò de conservar la tradició. El PP i C’s defensaran un referèndum per tornar a Espanya, però amb prou feines mobilitzaran quatre gats cada 12 d’octubre.

Radicals a la intempèrie

Estic trist. He detectat gent, a qui considerava independentistes, que en realitat són adolescents ideològics. Els molesta veure’s, de cop, a la centralitat, barrejats amb les masses. És com quan, després d’haver-lo descobert ells i quatre gats més, aquell grup de música es va fer famós i llavors, és clar, es va tornar “comercial” i va deixar de ser “autèntic”. Amb l’independentisme aquest fenomen també s’està donant. 

La independència deixarà molts radicals a la intempèrie ideològica i farà fer el ridícul a molta gent, em temo. D’altres, per exemple, no podran suportar que sigui el president Mas qui ens hi porti. Aquest odi esquerra-dreta, tan primari i tan allunyat de les forces reals que governen els països (capitals i mercats vs. gent), és la pitjor herència que ens hauran deixat els 300 de convivència –o va ser supervivència?- amb Espanya.