A mi no m'hi trobareu

Un dia vaig llegir un article en què s’explicava que a Espanya, les afinitats polítiques s’exercien amb un fanatisme i una visceralitat heretades del vincle emocional que les generacions passades van tenir, a favor o en contra, del catolicisme. Mentre les esglésies es buiden, la tesi és que les persones han trobat en els partits polítics i en les ideologies el nou element per abocar-hi l’odi cap als altres, l’odi cap a aquells que no són dels nostres.

A mi no m’hi trobareu, de veritat. Si fins i tot en el món del futbol hem après a felicitar el rival i a ser respectuosos, com pot ser que en la política això no succeeixi ?! No m’atreveixo a posar-ne exemples, perquè si no en poso un de dretes i un d’esquerres, l’odi ja s’abraonarà contra mi. Ho veieu...? Jo passo...

So de timbals per anunciar adveniments

El darrer vídeopromocional de les CUP porta com a banda sonora original el repic d’uns timbals. Melodia inquietant que sembla anunciar l’adveniment d’alguna cosa important. Sembla que la seva estrategia és fer ressò sobre la seva possible entrada al Parlament. Les darreres enquestes han començat a donar-los presència a la cambra catalana, cosa que no passava fa unes setmanes. El cert és que existeix una certa remor, auscultant la veu d’amics i coneguts i, sobretot, la de les xarxes socials, sobre la possible arribada de les CUP a l’alta política. Com ho fou l’entrada de C’s i SI en el seu dia, pot ser una bona oportunitat per fer entrar aire fresc. I reafirmar la poca vigència del model de partit tradicional. Els de “tota la vida” farien bé d’estudiar-se aquest fet i posar les seves barbes a remullar. 

Disciplina de vot, llibertat de paraula

"No trabajo para el presidente, ni para ti, trabajo para la gente de Idaho", etziba el senador Carrick a Josh Lyman en un capítol de The West Wing. El principi sagrat de la disciplina de vot, l’arrelament a la poltrona o la por a represàlies fan quasi impensable una frase similar a casa nostra.

Al nostre sistema polític no existeix la cultura de la llibertat de vot a les cambres parlamentàries. Són comptats els casos de diputats que es desmarquin de la línia oficial del seu partit tot i que suposi xocar contra l’interès dels seus electors.

Sí que és una pràctica habitual, en canvi, la llibertat de paraula: les promeses a l’aire, les declaracions i contradeclaracions, la crítica fàcil, la demagògia. Perquè a les paraules, ningú les fiscalitza. Heus aquí el distanciament de la gent cap a la política.

Durmiendo con su enemigo

Aquest no és únicament el títol en espanyol d’una pel·lícula protagonitzada per Júlia Roberts, sinó també la sensació que ha de tenir tot militant del PSC, sobretot en campanya.

Pena, ràbia i darrerament compassió són els sentiments que em desperta el partit dels socialistes catalans, per on han passat –i alguns encara hi són atrapats- polítics de la talla de Maragall, Nadal, Reventós o Castells. Em nego a acceptar que a Ferraz no siguin conscients que cada cop que un dirigent del PSOE obre la boca li resta vots a Pere Navarro. També ho saben a Nicaragua, on comencen a veure que com a filial del PSOE mai més seran una força majoritària.

Seria preciós que fossin federalistes, però no només de boca. A Catalunya arrasarien. Però aquesta paraula, tangible a tants països, a casa nostra és una autèntica quimera.

Fotos del futur

El president Mas haurà estat el nostre particular Thomas Jefferson i el guardarem embalsamat al costat de Josep Guardiola. L’odi visceral entre les esquerres i les dretes s’acabarà –la superioritat moral de les primeres respecte de les segones, també- perquè finalment haurem vist que el capital/isme no hi entén, en el fons, d’ideologies ni de partits.

El PSC es desintegrarà, existirà un Govern Recoder (dedicat a un periodista que es diu Quim, que no és famós i que no li fa falta ser-ho) i després arribarà un Govern Herrera. ERC continuarà tenint la clau del Govern, i quan tres dirigents republicans es quedin sols en una habitació s’escindiran els uns dels altres, per allò de conservar la tradició. El PP i C’s defensaran un referèndum per tornar a Espanya, però amb prou feines mobilitzaran quatre gats cada 12 d’octubre.