L’Estat
espanyol -o govern central de torn- ho ha tingut molt fàcil en les darreres
dècades per evitar un trencament amb Catalunya. Ara, els deures que no ha fet
semblen, de cop, inassequibles, però si
els haguessin portat al dia des de la Transició segurament avui no veuríem
tantes estelades als balcons de mitja Catalunya.
De ben segur
que només una minoria de la població catalana votaria Sí a la independència
si:
- Es
respectessin els drets lingüístics i la política educativa
- Catalunya
rebés les inversions pactades -amb la disposició addicional tercera n’hi hauria
prou per calmar els ànims-
- El Senat fos una càmera territorial amb competències reals
- Es
permetés que les seleccions catalanes competissin
Res d’això
s’ha fet i ara s’exigeix a Madrid un pacte fiscal o la independència.
No volies
sopa? Doncs té dues tasses.
La intuïció ens portaria a pensar que efectivament és així. No obstant també són raonables arguments en la direcció contrària: en un escenari de major laissez-faire per a Catalunya el nacionalisme polític hauria adaptat les seves demandes i les hauria portat a altres nivells, incloent, per què no, la d'independència. Política-ficció, cert, però amb un guió que crec raonable.
ResponEliminaBenvolgut Albert,
ResponEliminatots dos fem política-ficció, i és ben plausible l'escenari que tu proposes, tot i que jo em decanto més per la tesi de la comoditat. Crec que a CiU (partit majoritari al nostre país i 'pal de paller', com es delecten en auto-definir-se) es troba més còmode en l'ambivalència i l'estira-i-arronsa amb Madrid que no pas en un hipotètic cas d'independència. És més fàcil queixar-te del teu cap o de qui et paga que ser autònom i el darrer responsable de que tothom rebi el sou quan toca. No considero que CiU sigui un partit independentista, tot i que m'està sorprenent molt el seu canvi de rumb en aquest sentit (i ja no parlem de La Vanguardia). Mai sabrem aquest viratge l'han fet per convicció o obligats per la massa que s'ha manifestat al carrer (11-S).
Bon article Dani.
ResponEliminaTanmateix jo encara tinc dubtes sobre com s'ha format la corrent sobiranista actual al nostre país. No sé si és tant per la no-acció del Govern central, o per la maduració d'un sentiment que donades les circumstàncies de relació amb Espanya, sembla gaudir de molta més lògica que de visceralitat sentimental.
L'origen del creixement de l'independentisme a Catalunya donarà per a molts estudis politològics. Què ha tingut més pes? L'argument econòmic, la frustració pel tracte polític de l'Estat, la reacció contra la manca de respecte, la cimentació del sentiment nacional català, la seducció de la proposta catalana...?
ResponElimina