A Catalunya mai no
n’hem dit “espanyol”, de la llengua castellana. No sé de cert si és per:
A)
No ens volem empastifar la boca amb aquesta paraula, tacada com totes les
de la seva família (talment com quan, encara ara i de forma retrògrada, la gent
no sap dir altra cosa que “Estat espanyol” per referir-se a Es... a Es... Perdoneu-me,
és que no m’hi atreveixo! Ja m’enteneu: “the E word”, com dirien els
anglosaxons i segurament l’Albert;)
B)
Volem reivindicar que a Espanya hi ha més llengües que el castellà (volem
evitar l’efecte sinecdòquic, per dir-ho ras i català;-)
C)
Una combinació d'A i B
Si al final
Catalunya s’independitza, crec que tots plegats ens desacomplexarem. Les
paraules s’alliberaran, deixaran d’ hiperconnotar i tornaran allà on sempre
haurien d’haver estat: a Descriptolàndia, o la terra de la descripció.