So de timbals per anunciar adveniments

El darrer vídeopromocional de les CUP porta com a banda sonora original el repic d’uns timbals. Melodia inquietant que sembla anunciar l’adveniment d’alguna cosa important. Sembla que la seva estrategia és fer ressò sobre la seva possible entrada al Parlament. Les darreres enquestes han començat a donar-los presència a la cambra catalana, cosa que no passava fa unes setmanes. El cert és que existeix una certa remor, auscultant la veu d’amics i coneguts i, sobretot, la de les xarxes socials, sobre la possible arribada de les CUP a l’alta política. Com ho fou l’entrada de C’s i SI en el seu dia, pot ser una bona oportunitat per fer entrar aire fresc. I reafirmar la poca vigència del model de partit tradicional. Els de “tota la vida” farien bé d’estudiar-se aquest fet i posar les seves barbes a remullar. 

Durmiendo con su enemigo

Aquest no és únicament el títol en espanyol d’una pel·lícula protagonitzada per Júlia Roberts, sinó també la sensació que ha de tenir tot militant del PSC, sobretot en campanya.

Pena, ràbia i darrerament compassió són els sentiments que em desperta el partit dels socialistes catalans, per on han passat –i alguns encara hi són atrapats- polítics de la talla de Maragall, Nadal, Reventós o Castells. Em nego a acceptar que a Ferraz no siguin conscients que cada cop que un dirigent del PSOE obre la boca li resta vots a Pere Navarro. També ho saben a Nicaragua, on comencen a veure que com a filial del PSOE mai més seran una força majoritària.

Seria preciós que fossin federalistes, però no només de boca. A Catalunya arrasarien. Però aquesta paraula, tangible a tants països, a casa nostra és una autèntica quimera.

BCN – BXL - NYC

Les primeres reaccions després de les eleccions basques deixen entreveure que el govern espanyol continua sense voler entendre res i que després del 25N continuarà donant l’esquena a Catalunya. L’equació és senzilla: treu rèdit de la confrontació (el "Galícia paga,Catalunya demana" de Feijoó ha obtingut majoria absoluta) i qualsevol intent de diàleg o entesa no casa ni amb la seva cultura democràtica ni amb la seva vocació espanyolitzadora.

Amb el govern Rajoy immutable, la partida es jugarà a nivell català i internacional. A casa nostra, per consolidar una majoria nacional àmplia, i a Europa i el món, per obtenir suport i, si fos possible, tutela. Si es guanyen aquestes dues partides –de dimensions colossals, per cert-, la tercera pot resultar intranscendent. La conjunció de voluntat popular i legitimitat internacional és, al capdavall, l’única via possible cap a la independència.