Només cal fixar la vista una mica enrere o visitar l’hemeroteca d’algun diari, per recordar que CiU mai ha estat un partit independentista. Durant anys han fet de la política del ‘peix al cove’ la seva forma de ser identitària. Els continus pactes amb el partit de torn governant a Madrid han estat un continu, que ha desesperat les aspiracions nacionals catalanes. Tan és així, que el maig d’aquest any, el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, advertia de què “la independència ni interessa ni convé a Catalunya”. Tot afegint que si CiU es feia independentista –per tant, entenem que no ho era- perdria les eleccions.
Ens trobem, doncs, amb un canvi sobtat d’ideologia. Quelcom que pot ser natural en qualsevol partit. Però venint d’algú aficionat a prioritzar un peix al cistell que dos a l’horitzó, fa sospitar.
Demà publicaré un post, que m'agradarà titular "Radicals a l'intempèrie", que ja tinc escrit de fa dies i que crec que respon d'alguna manera al que tu exposes, estimat Òscar. Em fa tanta pena de veure que, arribada l'hora de la veritat, alguns catalans s'han infectat del pitjor virus espanyol -el de l'odi fratricida-. Per què no deixem d'odiar-nos, si us plau? No veieu que aquesta polarització és eixorca i manllevada dels pitjors tics d'Espanya, sempre irreconciliablement dividida...Ja ho sé que odies CiU, d'acord, però pots intentar erigir-te el elit política i abandonar els odis, les fílies i les fòbies en benefici d'allò que tantes vegades has somniat. O què passa...que ara que tanta gent ho és, ja no fa il·lusió ser independentista i començarem a treure carnets d'autenticitat...?
ResponEliminaN'estic fart dels catalans, collons
Oriol,
ResponEliminaAnsio llegir el teu escrit.
Segur que estarem d'acord.