El sobtat independentisme de CiU

Només cal fixar la vista una mica enrere o visitar l’hemeroteca d’algun diari, per recordar que CiU mai ha estat un partit independentista. Durant anys han fet de la política del ‘peix al cove’ la seva forma de ser identitària. Els continus pactes amb el partit de torn governant a Madrid han estat un continu, que ha desesperat les aspiracions nacionals catalanes. Tan és així, que el maig d’aquest any, el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, advertia de què “la independència ni interessa ni convé a Catalunya”. Tot afegint que si CiU es feia independentista –per tant, entenem que no ho era- perdria les eleccions.

Ens trobem, doncs, amb un canvi sobtat d’ideologia. Quelcom que pot ser natural en qualsevol partit. Però venint d’algú aficionat a prioritzar un peix al cistell que dos a l’horitzó, fa sospitar.

BCN – BXL - NYC

Les primeres reaccions després de les eleccions basques deixen entreveure que el govern espanyol continua sense voler entendre res i que després del 25N continuarà donant l’esquena a Catalunya. L’equació és senzilla: treu rèdit de la confrontació (el "Galícia paga,Catalunya demana" de Feijoó ha obtingut majoria absoluta) i qualsevol intent de diàleg o entesa no casa ni amb la seva cultura democràtica ni amb la seva vocació espanyolitzadora.

Amb el govern Rajoy immutable, la partida es jugarà a nivell català i internacional. A casa nostra, per consolidar una majoria nacional àmplia, i a Europa i el món, per obtenir suport i, si fos possible, tutela. Si es guanyen aquestes dues partides –de dimensions colossals, per cert-, la tercera pot resultar intranscendent. La conjunció de voluntat popular i legitimitat internacional és, al capdavall, l’única via possible cap a la independència.

Espanyolitzar i la llei de partits

La llei de partits va ser un intent d'espanyolitzar --terme que usurpo del ministre Wert-- la política basca. Penso que l'esquerra abertzale ha comès molts errors, però prohibir un partit sempre em va semblar una aberració.

Ara, l'intent d'espanyolització d'Euskadi ha esclatat a la cara dels que la van impulsar, PP i PSOE, amb el magnífic resultat obtingut per Bildu. Ho deia molt bé Manuel Cuyàs en un dels seus articles: sembla que com més tasses de 'espíritu nacional' vulguin donar a la força, més rebuig trobaran.

La contumàcia de Catalunya de voler arreglar Espanya només em sembla comparable a la contumàcia d'Espanya de voler imposar certs dogmes a Catalunya. Com que ni els uns ni els altres n'han après, un grup de persones va sortir al carrer la darrera Diada. El final de la història està per escriure.

Vagi per endavant...

Vagi per endavant que l’objectiu final de la transició nacional catalana no hauria de ser la independència sinó la celebració d’un referèndum. I vagi per endavant, també, que un referèndum d’aquesta mena no es pot anar convocant fins que surti el resultat desitjat –pels promotors, s’entén-, perquè llavors estaríem prostituint la democràcia (o ja fa temps que era una meuca, en el fons?)

Vagi per endavant, finalment, que no em vull passar tot l’article dient “vagi per endavant”. Acabo, doncs. Em sabria greu que, quan arribi l’hora del referèndum, els votants del “No” acabin fent-se la següent reflexió: que escullen quedar-se amb algú que ha volgut tapar-los la boca en tot moment. Que en serà de difícil per als votants del “No”... jo, si ho fos, potser igualment preferiria marxar amb qui m’escolta que quedar-me amb qui em vol silenciar.

Massa tard per fer els deures

L’Estat espanyol -o govern central de torn- ho ha tingut molt fàcil en les darreres dècades per evitar un trencament amb Catalunya. Ara, els deures que no ha fet semblen, de cop, inassequibles, però si els haguessin portat al dia des de la Transició segurament avui no veuríem tantes estelades als balcons de mitja Catalunya.  

De ben segur que només una minoria de la població catalana votaria Sí a la independència si: 

- Es respectessin els drets lingüístics i la política educativa

- Catalunya rebés les inversions pactades -amb la disposició addicional tercera n’hi hauria prou per calmar els ànims-

- El Senat fos una càmera territorial amb competències reals

- Es permetés que les seleccions catalanes competissin

Res d’això s’ha fet i ara s’exigeix a Madrid un pacte fiscal o la independència.

No volies sopa? Doncs té dues tasses.