Fotos del futur

El president Mas haurà estat el nostre particular Thomas Jefferson i el guardarem embalsamat al costat de Josep Guardiola. L’odi visceral entre les esquerres i les dretes s’acabarà –la superioritat moral de les primeres respecte de les segones, també- perquè finalment haurem vist que el capital/isme no hi entén, en el fons, d’ideologies ni de partits.

El PSC es desintegrarà, existirà un Govern Recoder (dedicat a un periodista que es diu Quim, que no és famós i que no li fa falta ser-ho) i després arribarà un Govern Herrera. ERC continuarà tenint la clau del Govern, i quan tres dirigents republicans es quedin sols en una habitació s’escindiran els uns dels altres, per allò de conservar la tradició. El PP i C’s defensaran un referèndum per tornar a Espanya, però amb prou feines mobilitzaran quatre gats cada 12 d’octubre.

Al míting per la N-II

Rajoy vindrà a Girona el 18N per un míting. Per què no s’atreveix a agafar la N-II? Val per a tots els candidats. N’hauran sentit a parlar –alguna promesa, suposo- però dubto que coneguin de primera mà el pa que s’hi dóna. Podrien quedar retinguts en una cua o circular a pas de tortuga rere una filera inacabable de camions. Això sempre que no quedin directament aturats per un accident, que cada dia n’hi ha. Veurien imatges que pensaven de temps passats: trams en obres, mala senyalització, incorporacions perilloses i un sol carril per banda. Els recomano però que si plou gaire i és de nit es quedin a casa que és molt perillós. Ah, i que procurin no rebentar la roda que depèn d’on no hi ha voral. I una xifra demolidora: 19 morts a l’any. Sí, una vergonya.

Descriptolàndia o la terra de la descripció

A Catalunya mai no n’hem dit “espanyol”, de la llengua castellana. No sé de cert si és per:

A)    No ens volem empastifar la boca amb aquesta paraula, tacada com totes les de la seva família (talment com quan, encara ara i de forma retrògrada, la gent no sap dir altra cosa que “Estat espanyol” per referir-se a Es... a Es... Perdoneu-me, és que no m’hi atreveixo! Ja m’enteneu: “the E word”, com dirien els anglosaxons i segurament l’Albert;)

B)    Volem reivindicar que a Espanya hi ha més llengües que el castellà (volem evitar l’efecte sinecdòquic, per dir-ho ras i català;-)

C)    Una combinació d'A i B

Si al final Catalunya s’independitza, crec que tots plegats ens desacomplexarem. Les paraules s’alliberaran, deixaran d’ hiperconnotar i tornaran allà on sempre haurien d’haver estat: a Descriptolàndia, o la terra de la descripció.  

Que en sóc de burro!

Confio que la brometa de la majoria qualificada no ens porti a fer el ridícul més gran de la nostra història, com a poble. Després de vulnerar les lleis espanyoles, d’internacionalitzar el “conflicte” i de fer un referèndum il·legal en nom de la democràcia en el sentit més pur ... després de tot això ens farem l’harakiri antidemocràtic a nosaltres mateixos? –es pot fer a algú altre, un harakiri?-. Per què el manteniment del status quo pot tirar endavant encara que una majoria pensi i voti el contrari? Dividida com ho està Catalunya (i per cert: desdramatitzem això d’una vegada, que aquí no matarem ningú, la gent s’aixecarà el dia següent com sempre i punt), a sobre no farem cas de la majoria? Per què? Ah, sí, perquè a Europa diuen que cal fer-ho així, que en sóc de burro!

Quan siguem normals

Quan Catalunya sigui independent, l’educació pública podrà ser normal. Vull dir que no haurà de ser cap eina de catalanització ni de normalització de res ni de ningú, perquè entenc que ja serem, per fi, normals. A molta gent us costarà d’entendre, ho sé. Tants anys dient-vos que no sou “normals”, de cop no us puc demanar que us hi comporteu. Això només ho puc demanar als intel·lectuals que escriuen aquest bloc, perquè són gent que forma part de les elits del país des que el professor Cagarro de la Universitat Porquins els va alliçonar. Quan Catalunya sigui independent, l’educació serà per educar, sense escafandre ni res. Això si és que hem sabut fer un país una miqueta millor que Hispània, és clar. No descarto que acabem fent la mateixa merda però a l’inrevés, que també és molt típic català.