El vot prestat a CiU

CiU es presenta a les properes eleccions esgrimint la voluntat d’un poble. Habitual costum el dels convergents de confondre els seus anhels amb els de la ciutadania. Però això és cosa sabuda. El més greu, segurament, en aquestes eleccions és el vot prestat que molts independentistes i molts catalans emprenyats donen a Convergència. Tots ells cedeixen el seu vot per mostrar el seu enuig vers la crisi, vers Madrid o vers el món. La dreta catalana ha sabut capitalitzar aquest desencís encertadament. Però el dia que el projecte d’Artur Mas arribi a la fi, sense els resultats esperats molt probablement, què faran aquests ciutadans quan els retornin aquest vot rebregat, suat i ja sense utilitat? Costa de creure que CiU no sucumbeixi a les mels del pacte amb Madrid i faci un bon ús d’aquest vot prestat per tants catalans.

La depressió postindependència

La depressió postindependència serà bestial, us he d’avisar. Les vides de les persones no canviaran gaire, per no dir gens, i la crisi del sistema polític partidista rebrotarà amb força. Descobrirem que, lluny de ser lliures, som presoners d’uns altres polítics –perdoneu la demagògia en aquest punt. Si hem fet les coses bé i hem construït un Estat com Déu mana, l’ús del català al carrer no millorarà –fins i tot el contrari, continuarà retrocedint una miqueta. Els filòlegs, doncs, tristos.  Molts radicals viuran sota un pont ideològic i potser es faran ocupes ... potser la classe mitjana en general s’abonarà al moviment okupa, per necessitat –no com els okupes originals, vull dir. Com que edificaran un mur a Les Cases d’Alcanar –el Mur d’Alcanar, doncs-, jo mateix enyoraré poder tornar a Espanya. I si ens quedem sense Barça-Madrid, llavors...

Radicals a la intempèrie

Estic trist. He detectat gent, a qui considerava independentistes, que en realitat són adolescents ideològics. Els molesta veure’s, de cop, a la centralitat, barrejats amb les masses. És com quan, després d’haver-lo descobert ells i quatre gats més, aquell grup de música es va fer famós i llavors, és clar, es va tornar “comercial” i va deixar de ser “autèntic”. Amb l’independentisme aquest fenomen també s’està donant. 

La independència deixarà molts radicals a la intempèrie ideològica i farà fer el ridícul a molta gent, em temo. D’altres, per exemple, no podran suportar que sigui el president Mas qui ens hi porti. Aquest odi esquerra-dreta, tan primari i tan allunyat de les forces reals que governen els països (capitals i mercats vs. gent), és la pitjor herència que ens hauran deixat els 300 de convivència –o va ser supervivència?- amb Espanya.

Quan Catalunya sigui independent...

Quan Catalunya sigui un país independent…el temps de TV3 continuarà mostrant el mapa dels Països Catalans? TV3 es continuarà dient TV3, o es convertirà en TV1? El catalanisme polític desapareixerà? I el famós eix o clivella nacional de la política catalana, també?

De qui ens queixarem si Madrid ja no hi serà? Barcelona serà tan centralista com ho és Madrid? Acceptarem un referèndum d’independència de la Vall d’Aran, si surten 2.000 a manifestar-se a Viella?

L’ultracorrecció de la llengua catalana s’acabarà? I el dialectòleg que tot catalanoparlant porta a dins, també? El Barça deixarà de ser més que un club? Acceptarem les llengües de Catalunya en règim d’igualtat, tal com ho reclamàvem a aquella Espanya plural...?

Sobretot: com omplirem les hores de conversa i d’utopia, si ens la treuen? Massa gent se sentirà òrfena de somnis, quan Catalunya sigui independent.

El sobtat independentisme de CiU

Només cal fixar la vista una mica enrere o visitar l’hemeroteca d’algun diari, per recordar que CiU mai ha estat un partit independentista. Durant anys han fet de la política del ‘peix al cove’ la seva forma de ser identitària. Els continus pactes amb el partit de torn governant a Madrid han estat un continu, que ha desesperat les aspiracions nacionals catalanes. Tan és així, que el maig d’aquest any, el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, advertia de què “la independència ni interessa ni convé a Catalunya”. Tot afegint que si CiU es feia independentista –per tant, entenem que no ho era- perdria les eleccions.

Ens trobem, doncs, amb un canvi sobtat d’ideologia. Quelcom que pot ser natural en qualsevol partit. Però venint d’algú aficionat a prioritzar un peix al cistell que dos a l’horitzó, fa sospitar.